ELLA

Una de tantes tardes del mes de juny, i com sempre a aquella hora jo cuidava la Maria, li donava el berenar, li feia companyia.

Aquella tarda miràvem plegades a través de la finestra l’hort del davant, una visió esperançadora, ella des de la seva cadira de rodes, jo al seu costat.

L’ascensor que comunicava les diferents plantes de l’edifici es va obrir i allà va aparèixer ella, petitona, bonica, amb uns ulls claríssims i vius que m’havien commogut ja feia temps quan la vaig veure per primera vegada.

Tenia 93 anys i era quasi bé una excepció d’alegria i salut en mig de tanta gent trista i desvalguda, que es confirmava en el seu moviment i una conversa amena i coherent.

Ara havía pujat per a veure les plantes que hi havien a la terrassa del segon pis. Li agradava observar com la menta, les maduixes, els melons creixien, i s’entretenia treient d’aqui i d’allà alguna herbeta indesitjable.

La vàrem acompanyar a la terrassa i allà em va parlar de les seves aficions, de que havia sigut modista a Barcelona per una casa de confecció de bates d’estar per casa. Em va parlar dels seus fills, de sa germana amb qui va compartir pis quan vivia i treballava a la ciutat i amb orgull evident em va mostrar que la camisa i la faldilla que portava l’havia fet ella mateixa. La veritat és que ara no li esqueia molt a mida de petitoneta que s’havia fet, però la mostrava com un gran trofeu .

Continuava explicant-me coses de la seva vida sense mencionar en cap moment al seu marit, i ara jo ja començava a tenir una certa curiositat per saber si havia estat casada o pel contrari era mare soltera. Li vaig preguntar directament: Vas casar-te ?

Si, em vaig casar però ell va morir als 25 anys ...una grip, a l’època era normal.

Vaig exclamar-me per l’inesperat de l’edat, del greu que em va saber.

Ella va dir llavors: Si ell no hagués mort, la morta hauria estat jo. Sí, com totes aquestes dones mortes a mans dels seus marits. El meu també era un maltractador.

Sense més paraules, impactada per la cruesa de la història vaig mirar–la amb més atenció que mai, petitona, bonica, d’ulls clars com el mar, encantadora i ...maltractada.
Aquesta història és real i J. encara és viva, com ho és el seu record.