Rastrejant la bèstia
No, aquella no va
ser la pel.lícula de la meva vida, de fet no la vaig poder veure. Jo era allà davant la gran pantalla d’un cinema de
barri de les Corts amb les meves
companyes de classe repartides pels seients de la sala i una mà al meu genoll infantil d’onze anys.
No, aquella no va
ser la pel.lícula de la meva vida però si va ser la primera vegada que vaig
sentir aquesta por “diferent”, por de l’home.
Una por que a mi em
va arribar en forma de mà posada al meu genoll
i que em va paralitzar, que em va
fer percebre que hi havia alguna realitat que jo desconeixia fins llavors i que
amagava moltes tenebres.
Desprès i amb els anys més senyals, indicis
per tot arreu, presentiment de quelcom que no va i la certessa de que d’un
moment a l’altre “això” podia caure a sobre meu igual que ahir va caure sobre
teu, a sobre d’ella, o d’ella altra fins arribar a simplement saber que cau a
sobre de totes i cau cada dia . Es por
de la bèstia furibunda de l’assatjament sexual, físic i psicològic.
I com fem amb la
bèstia, com ens defensem, com ens desfem d’ella? Potser primer reconeixent-la , sabent quina
cara té, com son les seves urpes, com són les seves dents i com es mou i un cop identificada trobar el seu niu, on es
gesta , d’on surt.
No passem per alt
cap indici, cap senyal per petita que sigui perque són els petits senyals del dia a dia que ens poden
ajudar a seguir-li els passos, capturar-la i
posar-hi fi. Sabem que el diumenge dia 10 d’aquest mes una dona com tu i com jo la va veure .
Així doncs la cacera comença i nosaltres som moltes. La matem segur!