Rastrejant la bèstia

No, aquella no va ser la pel.lícula de la meva vida, de fet no la vaig poder veure. Jo era  allà davant la gran pantalla d’un cinema de barri de les Corts amb les  meves companyes de classe repartides pels seients de la sala i una mà al meu genoll  infantil d’onze anys.

No, aquella no va ser la pel.lícula de la meva vida però si va ser la primera vegada que vaig sentir aquesta por “diferent”, por de l’home.

Una por que a mi em va arribar en forma de mà posada al meu genoll  i que em va paralitzar,  que em va fer percebre que hi havia alguna realitat que jo desconeixia fins llavors i que amagava moltes tenebres.

 Desprès i amb els anys més senyals, indicis per tot arreu, presentiment de quelcom que no va i la certessa de que d’un moment a l’altre “això” podia caure a sobre meu igual que ahir va caure sobre teu, a sobre d’ella, o d’ella altra fins arribar a simplement saber que cau a sobre de totes i cau cada dia . Es  por de la bèstia furibunda de l’assatjament sexual, físic i psicològic.

I com fem amb la bèstia, com ens defensem, com ens desfem d’ella?  Potser primer reconeixent-la , sabent quina cara té, com son les seves urpes, com són les seves dents i com es mou i  un cop identificada trobar el seu niu, on es gesta , d’on surt.

No passem per alt cap indici, cap senyal per petita que sigui perque  són els petits senyals del dia a dia que ens poden ajudar a seguir-li els passos, capturar-la i  posar-hi fi. Sabem que el diumenge dia 10 d’aquest mes  una dona com tu i com jo la va veure .

 Així doncs la cacera  comença i nosaltres som moltes. La matem segur!